Families

Les famílies de Zabzugu tenen una mitjana de 8 fills, i si el pare és musulmà (com és el cas del 26% de la població) el nombre de dones i de fills són "tants com en pugui mantenir".
Una de les famílies que vam visitar eren 16 persones vivint en una casa formada per diverses cabanes, totes amb terra i parets d'atovó, sostre de branques i fulles i sense pràcticament mobiliari (dormien a terra amb estores). Això sí, tothom per rebre els visitants vinguts d'Espanya es va posar els millors vestits que tenien (n'estic segura que en algun cas fins i tot els van demanar als cosins o veins per sortir ben guapos a les fotos). Pobres sí, però presumits :)

Manili

A Manili vam conèixer l'Amadou, un professor que dona classe en una escola semi destruida (de les 3 aules que tenia originalment les darreres pluges només n'han deixat una dreta) a 111 nens i nenes d'entre 6 i 12 anys i en 2 llengües diferents, dagbani i likpakpa.
Com aquesta n'hi ha dotzenes a la zona... mica en mica i amb la col·laboració entre govern i ONG esperem que d'aquí a uns anys siguin l'excepció.

Zabzugu

Per fi ahir, després de 90 kilòmetres de carretera secundària i 40 de pista, vam començar a veure les comunitats i els projectes de World Vision de construcció de pous i d'aigua potable.. i nens, molts nens i nenes feliços de rebre la visita de gent que ve de tant lluny i desitjant tocar les nostres mans blanques per veure si, a part del color, la nostra pell té un tacte diferent.
Com sempre, vam poder comprovar que els nostres col·legues de World Vision Ghana són una gent admirable per la seva dedicació i professionalitat i molt estimats a les comunitats.
A més, el District Chief ens va rebre amb tots els honors i va destacar la feina que estem fent principalment en salut, aigua i sanejament. Això carrega les piles per seguir treballant en nous projectes!
La representació que van fer els joves sobre normes bàsiques d'higiene: rentar-se les mans, tapar els excrements si un fa les seves necessitats al camp (única opció per moltes famílies), rentar els plats després de menjar, etc. Va ser molt divertida i instructiva... això sí, el següent que hem de treballar és l'enfoc de gènere, perqué a l'obra els homes dinaven "repatxingats" al menjador i les dones de peu a la cuina!

Accra

Avui visita cultural a Accra. El museu nacional està molt deixat, però té bona informació sobre el comerç d'esclaus que va patir Ghana (com d'altres països de la Costa de l'Or i altres llocs d'Àfrica) entre els segles XVII i XIX... un lloc per reflexionar.
Després un mercat d'artesania per copsar quins són els productes típics: roba (amb estampats plens de color), figures de fusta (principalment banús) , cuir i instruments musicals de percussió.
Per dinar, fufú (una mena de puré de batata) i pollastre i a la tarda platja d'aigua deliciosa, palmeres i sorra blanca... de postal d'agència de viatges la Kokrobite beach.
Per avui ho deixo aquí que demà a les 4:30 ens venen a buscar per anar a Tamale i començar la feina.

Primeres sensacions: aterrada a Accra

Calor, humitat, arbres i verd entremig dels edificis... Sí, sí, això és el tròpic!

Els tràmits d’entrada i duana han estat molt ràpids i les maletes han arribat: Visca!

Estranyament per una ex-colònia britànica, els volants van a l’esquerra i es condueix per la dreta. El tràfic és una mica caòtic i les voreres no tenen llambordes sinó sorra. Pel que deixen veure els murs i filferros que les envolten, les cases que es veuen a banda i banda dels carrers que porten de l’aeroport al Sunlodge hotel són ben maques. Això sí, l’únic edifici que hem vist amb ascensor no era un bloc de pisos, sinó una empresa... farmacèutica, per cert.

He flipat amb els semàfors amb llums LED i amb una farmàcia grandiosa oberta a quarts de 10 del vespre.

El sopar: Tilapia (peix semblant a la daurada) amb vegetals i una salseta una mica picant: BONÍSSIM!

La gent que ens hem trobat és MOLT amable... bé, els que ens volien portar les maletes a l’aeroport eren amables interessats, però la resta han estat naturalment simpàtics i quan hem mostrat interès per la ciutat s’han bolcat a explicar-nos detall tot el què val la pena veure... que no és gaire. Hem après que Akwaba vol dir Benvinguts en Akan i que quan ens diuen això hem de respondre Medaase (gràcies)!

Me’n vaig a dormir que ja són les 23:30h (24:30 a Barcelona) i el cap no em dona per més. A veure si demà no em desperten ni el llum que entrarà (segur) per les cortines de l’habitació ni el noi que ha promès netejar la piscina (estava plena de formigues voladores perquè aquesta tarda hi ha hagut tempesta) J

Ghana

La verdad es que hace tiempo que quería estrenarme como blogger, pero el miedo a la inconstancia había podido conmigo hasta hoy.

El motivo del primer post: mi viaje a Ghana. No es por placer sino por trabajo, aunque esta es la parte bonita de lo que hago en World Vision: conocer de primera mano los proyectos que he visto en letras y números... y, sobre todo, a los fabulosos compañeros de terreno y a los beneficiarios de nuestros proyectos.

Sé de Ghana que es un país tropical, que formaba parte de lo que en el Siglo XVI se llamó la Costa del Oro, con la que comerciaban portugueses, holandeses y otros europeos y que en el siglo XIX fue colonia británica (de ahí que el idioma oficial sea el inglés, aunque en el país se hablan ¡78 lenguas más!). 

Sé que fue país de negreros y esclavos. Sé que tiene grandes riquezas naturales pero que, para variar, no están bien gestionadas: no se procesa el delicioso cacao que produce el país, ni muchas otras materias primas que exportan sin procesar (o casi), obteniendo mínimos beneficios, mientras que se importan productos industriales. Sé que la riqueza está mal distribuida ¡Vaya novedad!

Sé también que la esperanza de vida es de 57 años, que de cada 1.000 niños que nacen, 76 se mueren antes de cumplir los 5 años y que un tercio de la población vive con menos de un euro al día...

¡Tengo unas ganas locas de ver qué pinta tiene este país!

 Si Dios quiere y el internet lo permite, os lo iré contando en los próximos días...